537.- Alguns m’heu preguntat al Trial Clàssic d’All per què el meu gendre Asier i el meu nét Aimar no hi eren, i avui us ho vull explicar.
Aquest cap de setmana passat coincidien tres esdeveniments molt especials: el Trial Clàssic d’All, el Campionat Català de Nens a Sarrià de Ter i l’Open Bike-Trial de Sabadell.
Quan passen aquestes coses, a casa ho tenim clar, qui decideix és l’Aimar. És el més petit, sí, però també és qui viu tot això amb aquella il·lusió pura que només tenen els nens, i així ha de ser… c’est la vie!
Ja ens havia passat amb el Trial de Clàssiques de Ger i la primera prova del Criterium Sorra. Aquell dia l’Aimar va preferir anar a Ger, on el seu aita, l’Asier, participava fent equip amb l’Hug Alemany i el Xavi Ribot. L’Aimar i jo els vam acompanyar fent de seguidors, però amb el pacte que al Trial d’All canviaríem els papers, perquè jo sí que el volia córrer.
Per això aquest cap de setmana tocava tornar a triar: Trial de nens o Open de bicicletes, i l’Aimar va escollir l’Open, també perquè és l’activitat que fa entre setmana amb les AbanTwins i li feia una il·lusió enorme compartir-ho amb els seus companys de Sabadell.
Sé del cert que li va saber greu perdre’s el Trial de nens. Allà hi ha els seus amics de les motos, aquells amb qui comparteix rialles, nervis i moments trialers inoblidables: el Max, el Nil, el Tete, la Bruna… Però també és veritat que el grup de la bici li tira molt: l’Àlex, el Marc, el Guiu… i encara hi havia un altre motiu que acabaria de decantar la balança.
A l’àrea de Trial del Cent Peus, a Can Teià, el vigilant de l’entrada, el José Luis Paredes, la va liar grossa… i de quina manera! No se li va acudir res més que muntar una categoria de “Papás BikeTrial”, fent competir també els pares el mateix dia.
Jo vaig marxar cap al Trial d’All i em va saber greu perdre’m el Trial de nens, em va saber greu no veure competir l’Aimar amb la bici i em va saber greu perdre’m aquella competició entre pares, amb els nanos fent de motxillers i ajudants improvisats, però, sobretot, em va saber molt greu no poder veure al Paredes fent realitat un dels seus somnis de joventut, competir per fi en una prova de BikeTrial, trialsin que diu ell.
Tant de bo a la propera no coincideixi tot plegat i ho puguem viure junts, sense haver d’escollir.
Al final hi va haver pòdiums de pares i fills, sí, però sincerament això era el de menys. El que realment importava era veure’ls gaudir, compartir una mateixa afició, riure plegats i omplir el dia d’aquells moments senzills que acaben quedant per sempre, i acabar-ho tots junts al voltant d’un bon dinar, tal com van fer, que és precisament el que dona sentit de debò a tot això.