541.- Els de La Salle Condal em coneixeu poc, però els meus amics i la meva família ja saben que no explicaré la jornada d’avui amb un simple «gràcies» o «ha estat molt bé». Les paraules tenen el poder de transmetre sentiments i emocions, i això és precisament el que m’agrada fer i el que us vull compartir.
Avui ha estat una jornada que no oblidaré. Quan en Xavi Villas em va proposar formar part del grup de La Salle Condal, se’m van disparar totes les alarmes, perquè sabia que això significava tornar cinquanta anys enrere i retrobar-me amb aquells companys d’infància i adolescència que no havia tornat a veure mai més.
Ja al grup de WhatsApp que es va crear, i gràcies a la gran feina d’en Villas, a poc a poc es van anar incorporant exalumnes. Només de veure els seus noms ja vaig començar a sentir les primeres emocions. I finalment ha arribat la data assenyalada de la trobada, que, com acostuma a passar, ha superat totes les meves expectatives.
Sí, tots hem canviat molt, la vida té aquestes coses, però hi som, i això ja és un privilegi que, malauradament, alguns dels nostres companys no han pogut compartir. També hi ha hagut moments per recordar-los i tenir-los presents.
Encaixades de mans, abraçades, somriures i moltes rialles durant la visita guiada per La Salle Condal, recordant pas a pas cada racó, cada aula i cada vivència, fins a arribar al dinar que ens han preparat.
Prop de set hores compartint anècdotes, records i històries personals han convertit aquesta trobada en un d’aquells moments que guardaré per sempre al disc dur de la memòria dels records inoblidables.
Ara només queda que, com molt bé ha dit el nostre «president», aconseguim repetir aquesta experiència almenys una vegada a l’any, i als que avui no heu pogut venir, espero que trobeu el moment per fer-ho en la propera ocasió. Us ben asseguro que no us en penedireu.
Ara sí, moltes gràcies, Xavi, moltes gràcies, amics, per ser com sou, i com diria el Foraster: sou molt bona gent!
Per cert, Cabrera… el llistat amb els noms de tots els companys de classe, un per un, mereix matrícula d’honor. Quina memòria!