546.- La riquesa d’una família no es mesura pel nombre de persones que en formen part, sinó per les ganes que tenen de caminar juntes. Hem tornat a omplir el cor de moments que ningú ens podrà prendre.
04/08/26
Porto anys explicant-li que, quan jo tenia 12 anys, ja em tirava dels acantilats de Calafat. Des de llavors no ha parat de dir-me que ell també ho volia fer.
Avui, amb només 9 anys, no sé ni quantes vegades s’hi ha tirat. Sí, potser algú pensarà que és una mica imprudent, però prefereixo que faci aquestes primeres passes amb mi al seu costat, vigilant-lo, donant-li confiança i ensenyant-li a respectar el mar i el risc, abans que un dia ho faci sol, de qualsevol manera i en qualsevol lloc.
Hi ha moments que no es poden comprar, només es poden viure i aquest, sens dubte, és un d’aquells records que quedaran gravats per sempre més al nostre “disc dur”.
05/08/26
Després de gaudir d’una setmana inoblidable al Campus de Trial del Noassar, ara toca continuar omplint l’estiu de records a Calafat. Platja, piscina, els ja famosos salts dels acantilats, alguna ruta amb bicicleta… però, per damunt de tot, temps. Temps compartit, temps de qualitat, temps per riure, descobrir i créixer.
Al cap i a la fi, el més important no és tot el que fem, sinó veure’l tan feliç fent allò que més li agrada: gaudir de la vida. ❤️
06/08/26
Sempre he dit que el Trial és un esport que es pot practicar gairebé a qualsevol lloc, sempre que t’ho permetin. I l’Aimar sempre ha trobat la manera de muntar-se alguna zona dins de casa, encara que no fos en les millors condicions.
Però el temps passa. Ja no és aquell nen petit amb una moto de rodes petites. Cada dia té més nivell, més potència i més ganes, i també hi ha més risc. Ha arribat un punt en què em preocupa més la seva seguretat que el fet que pugui guanyar una mica més de tècnica entrenant al jardí.
Avui li he dit que, de moment, ja no podrà fer zones a casa. Crec que no li ha agradat gens, fins i tot diria que s’ha emprenyat i ho entenc, perquè quan alguna cosa t’apassiona costa acceptar un “no”, però també ha d’entendre que no tot s’hi val i que, de vegades, estimar també és saber posar límits.
Que no pateixi. Les ganes de fer Trial no ens les traurà ningú. Ben aviat sortirem a entrenar on toca, amb espai, amb seguretat i, sobretot, amb la mateixa il·lusió de sempre ♥️
07/08/26
El millor de les sortides amb el meu net Aimar és que no calla mai.
Pregunta, pregunta i torna a preguntar. Vol saber com era la nostra joventut a Calafat, què fèiem, com ens ho passàvem, quines aventures vivíem…
I la veritat és que a mi no em costa gens fer d’«avi cebolleta». M’encanta explicar-li històries perquè entengui que nosaltres també vam ser joves i que vam gaudir tant, o potser encara més, del que ell està gaudint ara.
Això sí, també va molt a la seva. Jo estava ben concentrat explicant-li la història dels búnquers de la Batalla de l’Ebre que hi ha per la zona i, de cop, em deixa anar:
Avi, fes-me una foto fent un cavallito. 🤷♂️ I així anem, entre fotos, rutes, rialles i records.
Però avui també m’ha fet una pregunta que m’ha arribat ben endins.
Avi, fins a quina edat teva podrem fer rutes junts amb la bici?
M’he quedat uns segons pensant i li he contestat:
Ostres, Aimar… Jo només espero que arribi el dia que la vida et porti a fer altres plans, però que de tant en tant encara em guardis un raconet per sortir amb l’avi.
Ell m’ha mirat amb aquella sinceritat que només tenen els nens i m’ha respost:
Avi, jo sempre voldré anar amb tu. ❤️
Hi ha frases que duren només un instant, però que et queden gravades per sempre.
08/08/26
Hi ha vegades que les vacances ens canvien els plans en un instant. Ara ens tocarà passar uns dies mirant el mar i la piscina des de la finestra. De la manera més tonta, l’Aimar s’ha fet una ferida a l’ull i, durant uns dies, no podrà submergir el cap a l’aigua.
Però no patiu, perquè això només és una petita pausa. Les aventures no sempre necessiten una platja ni una piscina. En trobarem de noves, com sempre fem, i les viurem amb les mateixes ganes i el mateix somriure.
I, sobretot, no pateixis, Aimar. Mai estaràs sol. Al teu costat hi tindràs sempre la teva inseparable Trufa, disposada a acompanyar-te, a fer-te companyia i a arrencar-te un somriure quan més falta faci. Perquè les millors vacances no són les que surten exactament com les havíem imaginat, sinó les que compartim amb les persones, i també amb els amics de quatre potes, que més estimem.
D’aquí a quatre dies tornaràs a gaudir del mar, dels salts, de les rialles i de totes les aventures que encara ens esperen. I quan arribi aquest moment, les viurem amb més il·lusió que mai. ❤️
09/08/26
Diuen que les tradicions no s’han de perdre mai, i nosaltres ho complim al peu de la lletra.
La meva sogra, la Bibi, ja feia sardines en escabetx per esmorzar els dies que estàvem de vacances a Calafat. Era una d’aquelles petites tradicions que, amb el temps, acaben formant part dels records, de les vacances i de la família.
I la Mercè, seguint la tradició, fa més de 14 anys que les prepara de la mateixa manera, mantenint aquella recepta de la seva mare i aquell gust que ens porta directament a aquells estius d’abans. I si m’ho permeteu dir, les fa igual de bones… o potser encara més!
Perquè al final, les tradicions no són només coses que repetim cada any. Són records que passen de generació en generació, sabors que ens fan tornar a moments viscuts i petites coses que, sense adonar-nos-en, ens mantenen units.
Així que un any més, vacances, família i sardines en escabetx per esmorzar. Perquè hi ha tradicions que, senzillament, no es poden deixar perdre. ❤️
09/08/26
No deixem de fer sortidetes amb bici, avui cap aquí, demà cap allà. Sempre hi ha un camí per descobrir, un racó per visitar i, sobretot, una nova aventura per compartir amb l’Aimar.
Avui hem passat per El Tros, o Lo Tros, com en diuen per aquí. Són terres de cultiu, principalment d’oliveres i garrofers, que la gent de la zona aprofita com a espai d’esbarjo. I nosaltres, quan érem joves, també hi anàvem… tot i que amb unes intencions una mica menys innocents: anàvem a “robar” ametlles. 😜
Sé que no està bé fer-ho i encara menys explicar-ho, i per això ara m’encarrego d’explicar-li a l’Aimar que aquestes coses no es fan. Espero que em faci cas i que no sigui tan gamberro com ho va ser el seu avi durant l’adolescència. 😂
Però, això sí, l’Aimar sempre troba el moment per posar-hi el seu toc d’humor i convertir qualsevol sortida en el moment divertit del dia.
Avi, fes-me una foto, que et faré un Michael Jackson! 😂📸
10/08/26
No tot són aventures, i menys ara que, durant uns dies, l’Aimar no pot ficar el cap a l’aigua. Així que també toca buscar altres maneres d’omplir les tardes i, aquesta vegada, l’exercici no és de cames ni de braços, sinó de cervell.
Una estona de deures i treballs d’escola, tan necessària com qualsevol activitat física. Sí, potser no és precisament el que més li agrada, perquè això d’estar assegut en una cadira una bona estona no és el que millor sap fer 😂. Ell és més de moure’s, descobrir, córrer i viure aventures.
Però també sap que hi ha moments per a tot i, al final, s’hi posa, ho intenta i, sobretot, ho fa amb esforç i ganes d’aprendre. Perquè créixer no és només fer cames i braços, també és exercitar el cap, aprendre coses noves i entendre que l’esforç d’avui és el que ens ajuda a ser una mica millors demà. ❤️
11/08/26
Avui no parlaré d’aventures, ni del meu net, ni de vacances, ni de Calafat. Avui toca parlar de l’Ian, perquè avui fa cinc anys que va marxar massa aviat.
Cinc anys, Ian. Sembla mentida com passa el temps. Aquí tot continua, el món continua girant i, sincerament, cada vegada sembla una mica més boig, però no et preocupis, perquè encara que en el dia a dia no parlem de tu, quan arriba l’11 d’agost sempre hi ha un moment en què apareixes en els nostres pensaments. I jo, aquest dia, et trobo a faltar.
No sé si saps que sovint escric petits relats sobre les nostres aventures d’estiu. Ho faig perquè m’agrada, però sobretot perquè l’Aimar sempre m’ho demana. Cada vespre li llegeixo el que he escrit el dia anterior.
Avui m’ha enxampat escrivint sobre tu i, com faig cada any, li he explicat qui eres. Li he parlat de tu, de la persona que eres i de la família tan entranyable que vas deixar. I, com no podia ser d’una altra manera, també hem parlat del Nil. Ell el recorda i jo procuro que no oblidi mai qui era el seu pare.
Cinc anys sense tu i mil històries per explicar. Tant de bo, allà on siguis, puguis mirar per un foradet i veure que aquí no t’hem oblidat. Que continues formant part de les nostres converses, dels nostres records i, sobretot, del nostre cor.
Acompanyo aquest record amb una fotografia que m’ha fet arribar el teu pare, una persona que estimo tant o més que a tu.
Sempre IAN !
12/08/26
Avui, com no podia ser d’una altra manera, hem gaudit d’un espectacle únic, d’aquells que probablement només es viuen una vegada a la vida. L’eclipsi solar.
La força de la natura en estat pur, davant nostre, fent-nos sentir petits però, alhora, immensament afortunats de poder viure un moment així. L’Aimar i jo estàvem molt emocionats, esperant aquell instant que semblava que no arribava mai… fins que, de cop, el dia es va convertir en nit i va arribar el moment de l’eclipsi total.
Va ser brutal. D’aquells moments que no cal explicar gaire perquè, simplement, cal haver-los viscut.
Diuen que fins d’aquí a 150 anys no en tornarem a veure un com aquest. Nosaltres ja no hi serem, però ens encarregarem que, d’alguna manera, quedi escrit en algun lloc que un 12 d’agost de 2026, l’avi Víctor i l’Aimar van compartir junts un dels espectacles més meravellosos que ens pot oferir la natura.
I aquesta fotografia també té una mica de tecnologia. Ha estat millorada amb intel·ligència artificial, intentant mantenir intacte el moment que vam viure. Perquè el que importa no és que la foto sigui perfecta, sinó que ens permeti recordar, d’aquí a molts anys, aquell instant tan especial.
Perquè hi ha moments que no només es fotografien, es guarden per sempre dins del cor. ❤️
13/08/26
Avui toca bici i muntanya, una altra aventura amb l’Aimar, però aquesta ruta té alguna cosa especial per a mi, perquè aquests mateixos camins ja els havia trepitjat jo fa molts anys, quan era jove, amb els meus amics de Calafat.
Aleshores érem nosaltres els que sortíem a descobrir el territori, sense massa rumb i amb ganes de passar-ho bé. Avui, tants anys després, torno a passar pels mateixos llocs, però amb una diferència molt especial, ara vaig amb el meu net.
Ell, amb la seva bici, el casc i aquella energia que sembla que no s’acaba mai, i jo gaudint de veure com descobreix els mateixos camins que un dia vaig descobrir jo.
La vida fa moltes voltes, però hi ha camins que, per sort, sempre et porten a casa. ❤️
14/08/26
Estic fart! Fart de veure com es gestiona aquest gran país que tenim, i encara més fart de comprovar com, massa sovint, sembla que l’única eina que tenen alguns responsables per afrontar un problema és posar una prohibició i plantar un cartell.
Jo em pregunto, sincerament, si algú que ha pres aquesta decisió ha trepitjat mai el bosc que està intentant protegir, perquè prohibir l’accés a persones, bicicletes, motos o vehicles no apaga un incendi. Un cartell no neteja el sotabosc, no retira la fusta seca, no elimina la runa, no fa manteniment dels camins i, sobretot, no evita que el bosc es converteixi en una enorme caixa de mistos.
Si realment volem prevenir els incendis forestals, potser hauríem de començar per gestionar el bosc i no per gestionar les persones.
Fer neteges, mantenir els camins transitables, retirar material combustible, controlar els abocaments, vigilar les zones conflictives i permetre que hi hagi persones que coneguin i recorrin habitualment aquests espais. Perquè un bosc sense ningú que el trepitgi, el conegui i el vigili no és necessàriament un bosc més segur.
Avui he passat per aquest camí, sí. I no m’ha calgut gaire estona per comprovar què és el que realment em preocupa. Però això sí, tenim un magnífic cartell groc, nou de trinca, que ens recorda que no hi podem passar.
Potser m’equivoco, però em costa entendre aquesta manera de fer les coses. Perquè si la solució consisteix a tancar el bosc amb un cartell i esperar que així desaparegui el risc d’incendi, alguna cosa no estem fent bé.
I que quedi clar, no estic defensant que es faci el que ens doni la gana. Entenc perfectament que en situacions de risc extrem s’hagin de prendre mesures i limitar determinades activitats. El que qüestiono és que prohibir sigui sempre la primera i, aparentment, la més fàcil de les solucions.
Prevenir un incendi no és posar un cartell que digui «prohibit passar». Prevenir un incendi és cuidar el bosc. I això, senyors responsables de gestionar-lo, no es fa des d’un despatx. Es fa trepitjant-lo.
15/08/26
Avui és Santa Maria i, des de fa 98 anys, a casa nostra sempre hi ha hagut una Maria. La meva mare, la iaia Meri. I, evidentment, avui ho hem celebrat com no podia ser d’una altra manera, sobretot perquè aquests dies l’hem tingut a Calafat, passant uns dies de vacances amb tota la família.
I avui, mirant aquesta fotografia, hi ha una cosa que encara em fa més especial aquest moment. Hi sortim quatre generacions, el besnet, la neta, el fill i la iaia Meri. Quatre generacions juntes, una imatge que resumeix en una sola fotografia bona part del que és la família, el pas del temps i, sobretot, l’estima que ens uneix.
Vull fer un incís molt especial per donar les gràcies, de tot cor, a la meva estimada Mercè, a la meva filla Marta i al meu gendre Asier, als meus consogres Puy i Serafín i, sobretot, al petit Aimar.
Gràcies per l’estima, la dedicació, el respecte i la paciència amb què tracteu la iaia. Per estar pendents d’ella, per fer-la sentir una més de la família i per donar-li tot l’afecte que mereix. Veure com la cuideu i com l’acompanyeu, cadascú a la seva manera, és d’aquelles coses que no tenen preu.
És veritat que tinc una enorme sort d’haver pogut arribar fins aquí amb la meva mare al meu costat, però, sobretot, em considero molt afortunat de tenir-vos a vosaltres al costat d’ella i també al meu costat.
Perquè els anys passen, les coses canvien i la vida ens va posant proves pel camí, però tenir una família que estima, respecta i cuida és, sens dubte, un dels regals més grans que podem tenir.
Avui és Santa Maria, però el regal l’he rebut jo.
Gràcies família, de tot cor.
Us estimo ♥️
16/08/26
Avui hem canviat la bici per la Scoopy i, segurament, a molts de vosaltres el Camí de Gavadà no us dirà absolutament res, però la colla de Calafat sabrà perfectament què va significar per a nosaltres.
Aquelles tardes d’estiu, amb les motos i els Meharis, sense gaire més objectiu que anar descobrint camins, buscar racons on parar a xerrar, riure una estona o, simplement, veure fins on ens portava l’aventura. Eren altres temps, altres edats i, sobretot, unes ganes immenses de descobrir món sense necessitat d’anar gaire lluny.
I ara, molts anys després, em fa especial gràcia poder tornar a passar per aquells mateixos llocs amb l’Aimar. El que abans vivia amb els amics, ara m’encarrego jo de transmetre-li a ell. I veure’l tan atent mentre li explico històries d’aquella època no té preu.
De vegades se li escapa algun somriure, sobretot quan la història inclou alguna entremaliadura de l’avi. I jo, és clar, n’hi explico alguna que altra… les més innocents, evidentment! 😉
Per cert, ara ja em demana la Scoopy per portar-la ell, però amb 9 anys, de moment, em sembla que el Camí de Gavadà el continuarà fent amb l’avi al manillar. 😜
Algunes aventures han de començar esperant una mica.
17/08/26
Fa uns dies l’Aimar em deia, tot seriós…
Avi, al Campus de Trial del Noassar vam jugar a Ping Pong i, “literalment”, jo era el més dolent.
I és clar, això no ho podem deixar així. 😜
Així que hem decidit que aquests dies de vacances a Calafat tenim una missió molt clara, entrenar, entrenar i tornar a entrenar.
Cada dia una mica, practicant serveis, retorns, cops de dreta, de revés i, sobretot, intentant que aquella frase de “jo era el més dolent” passi a formar part del passat.
I ja veuràs, Aimar, que quan tornis a veure els teus companys del Campus potser ja no podràs dir el mateix.
Això sí, l’avi també entrenarà… perquè no penso posar-t’ho tan fàcil! 😂🏓
Repte acceptat, campió! 💪❤️
17/08/26
L’altre dia vaig compartir una publicació en què em queixava de la quantitat de cartellets, prohibicions i restriccions que ens trobem cada vegada que volem gaudir de la natura.
Avui escric aquesta perquè, sincerament, estic fins als collons de la societat en què vivim.
Avui, durant la ruta que hem fet amb bici, ens hem trobat això al mig d’una riera. Una autèntica vergonya. Restes de materials, sacs, plàstics, caixes, ventiladors, ampolles i tota mena de merda llençada impunement en un espai natural.
I aquí és on no puc evitar preguntar-me… com pot ser que nosaltres tinguem prohibit fer Trial per les lleres dels rius, perquè suposadament hem de protegir la natura, mentre algú pot convertir una riera en un abocador i no passi absolutament res?
Nosaltres ens hem d’aguantar, perquè una moto de Trial pot molestar o pot deixar alguna petita marca al terreny, però això, això que veieu a la fotografia, sembla que no molesta a ningú.
No sé qui ho ha fet, ni tampoc sé qui té l’obligació de retirar-ho. El que sí sé és que algú ho ha de recollir. I, sobretot, algú hauria de vigilar perquè aquestes coses no passessin.
Potser hauríem de començar a posar menys cartellets de «PROHIBIT» i dedicar una mica més d’esforç a perseguir els qui realment maltracten i embruten la natura.
Perquè protegir el medi ambient no pot consistir només a prohibir als que el gaudeixen respectuosament. També hauria de consistir a perseguir els que el converteixen en un abocador.
I avui, veient això, em costa molt entendre en quin món vivim.
18/08/26
Eppp, que no havia comentat que ja tenim l’Aimar operatiu al cent per cent! 😄
Han estat uns dies de banys tranquils, amb una mica més de calma de la que ell voldria, però això ja és història. Ja torna a ser ell, en plena forma i disposat a gaudir de l’aigua com toca durant tot el que queda de vacances.
I, veient la foto, crec que queda prou clar que les ganes no li han marxat en cap moment! 😂💦
19/08/26
Hem fet de tot aquest estiu, bici, piscina, platja, aventures… però ens faltava una cosa, potser la que més li agrada, el Trial.
No som gaire partidaris de fer Trial quan apreta tant la calor, i per això l’havíem anat deixant per a més endavant, però l’Aimar ja portava dies reclamant la moto i avui, per fi, ha pogut tornar a fer unes quantes zones.
I la veritat és que ha valgut la pena veure’l de nou sobre la moto. Algun zero espectacular, força tècnica i, sobretot, un nivell que cada vegada va a més. Se’l veu més segur, més fi i amb més capacitat per afrontar els obstacles.
També hi ha hagut alguna caiguda, és clar… però això també forma part del Trial. Perquè d’aquelles caigudes és d’on s’aprèn, es corregeixen errors i, sobretot, es torna a pujar a la moto amb més ganes.
Avui no tocava competir, ni buscar resultats. Tocava simplement gaudir, aprendre i tornar a fer allò que tant li agrada.
I després d’uns dies de bici, piscina, platja i aventures, retrobar-nos amb el Trial ha estat, sens dubte, una manera fantàstica de continuar l’estiu.
20/08/26
Encara ens faltava una cosa… la moto d’aigua!
Ho vam haver de cancel·lar fins a dues vegades, però a la tercera ha estat la vençuda. I mira que avui tampoc era precisament el millor dia de mar que hem tingut aquestes vacances… però si li arribem a dir a l’Aimar que ho tornem a anul·lar, no sé pas què hauria passat! 😂
Així que no hi havia més opcions, gas a la moto i gas a la vida!
Una altra aventura per guardar a la motxilla d’aquestes vacances, d’aquelles que potser no surten perfectes, però que acaben sent les que més recordarem❤️
20/08/26
Hi ha trobades que no es mesuren pel nombre de persones que hi participen, sinó per tot el que porten a dins.
Aquest any no hem estat molts, però els que hi érem hem pogut gaudir d’una tarda fantàstica, d’un bon pica-pica, de moltes converses, rialles i, sobretot, d’aquella complicitat que només tenim els que fa molts i molts anys que compartim tantes vivències.
I quin millor lloc per retrobar-nos que el Restaurant de La Piscina, un escenari que forma part de la memòria de tots nosaltres. Aquelles tardes i nits dels anys 70, quan érem molt joves i la vida semblava que tot just començava. Allà hi van quedar converses i confidències, balls que avui encara recordem, amistats que han durat tota una vida i, qui sap, potser també algun dels nostres primers amors ♥️
Tornar-hi ara, tants anys després, té alguna cosa difícil d’explicar. Mentre compartíem aquell pica-pica i anàvem recordant anècdotes, era inevitable mirar-nos i pensar en aquells nois i noies que érem aleshores. El temps ha passat, nosaltres hem canviat, però hi ha una part d’aquells calafateñ@s de tota la vida que continua exactament igual.
I això és el més bonic d’aquestes trobades. Només cal retrobar-nos, parlar, riure, recordar i comprovar que, malgrat els anys, continuem units per tots aquells moments que hem compartit.
Aquest any, una vegada més, hem tingut la sort de poder gaudir d’aquest lloc tan nostre gràcies al Carlos Mejón, a qui vull reiterar el meu més sincer agraïment per fer possible que aquests moments continuïn passant.
Perquè al final, potser això és Calafat. Un lloc, uns records, unes persones i una vida compartida que el temps no ha pogut esborrar.
Que en puguem compartir moltes més, sempre junts i sempre amb la mateixa il·lusió. ❤️
21/08/26
Té tantes passions aquest nano que, quan sigui gran, tindrà un problema… perquè no sé pas com s’ho farà per poder dedicar-se a tot allò que li agrada. La muntanya, el Trial, el mar, la bici… i això sense comptar la família, els amics i totes les persones que estima.
És tot cor. Encara és petit, però té un cor immens. Està pendent de tothom i de tot, sempre disposat a compartir, ajudar, descobrir o simplement gaudir d’un moment amb els altres.
No deixa passar ni un minut sense estar fent alguna cosa. Sempre té un projecte al cap, una aventura per començar o alguna pregunta per fer. És d’aquells nens que sembla que necessitin que el dia tingui més hores per poder fer tot el que tenen ganes de fer.
I potser algun dia haurà d’aprendre que no es pot arribar a tot, però si conserva aquesta curiositat, aquesta energia i sobretot aquest gran cor que té ara, estic segur que arribarà molt lluny. ❤️
21/08/26
Estava repassant els escrits d’aquest estiu i m’he adonat que me’n falta un, i no és pas menys important.
La majoria de vosaltres deveu saber que el meu nebot Daniel és com un fill per a mi. Des de ben petit hem compartit moltíssims moments i, ara que ja és adult, la relació que tenim continua sent molt especial. D’alguna manera, sempre he sentit que és aquell fill nen que no vaig tenir, ja que jo només vaig tenir una nena, la Marta.
És molt gratificant veure la relació que sempre han tingut la Marta i el Dani. Es porten cinc anys, però la confiança, l’estima i la complicitat entre ells han estat sempre enormes, i espero que continuïn així per sempre, però el que realment em fa gràcia és veure que la història es repeteix.
Ara són els seus fills, el Max i l’Aimar els que, tot i portar-se poc més de sis anys, interactuen com si fossin germans. Un fa de gran, l’altre de petit, però tots dos comparteixen jocs, aventures, bromes i, sobretot, moltes ganes d’estar junts.
Aquests dies de vacances m’han fet pensar que, de vegades, no cal tenir molts fills per sentir aquesta sensació de família gran.
Veure primer la Marta i el Dani, i ara l’Aimar i el Max, em fa pensar que hi ha vincles que passen de generació en generació i això, sincerament, és una de les coses que més feliç em fa ♥️
22/08/26
Ell diu que ha estat el pitjor estiu de la seva vida… 😞 Massa cops, massa ferides de guerra i, ara, per acabar-ho d’arrodonir, un bon cop al genoll que el farà anar coix i apartat dels seus estimats “esports de risc” durant uns quants dies.
Potser no arribarem a tant com per dir que ha estat el pitjor estiu de la seva vida, però el cert és que aquest estiu hem acumulat massa incidències. Algunes, per autèntica mala sort, i d’altres, tot s’ha de dir, per una mica d’imprudència seva.
I és que amb un nano tan actiu com ell costa molt posar-li fre. Té energia per donar i vendre, ganes de fer-ho tot i una capacitat innata per buscar sempre la següent aventura. El problema és que, de vegades, entre les ganes i les presses, no acaba d’escoltar prou els consells dels que té al costat.
No hi haurà manera d’aconseguir que deixi de fer Trial, bici, aventures i tots aquests “esports de risc” que tant li agraden. I, sincerament, tampoc volem apagar-li aquesta manera de ser, però sí que haurem de treballar perquè aprengui a escoltar una mica més, a valorar els riscos i, sobretot, a entendre que alguns cops i algunes ferides es poden evitar.
Perquè una cosa és viure la vida a tope i una altra és anar buscant-li les pessigolles constantment… 😂
Ara, uns quants dies de repòs, gel al genoll i a esperar que aquesta última ferida de guerra quedi només en una anècdota més de l’estiu.
Se la vie! 🤷♂️
23/08/26
Poc a poc, els dies de vacances a Calafat es van acabant, i amb ells també es van esgotant totes aquelles aventures que hem anat vivint junts. I aquestes últimes han tingut un ingredient molt especial, perquè s’hi ha afegit l’aita i hem pogut compartir amb ell una part d’aquest estiu que guardarem sempre en el record.
Ha estat un estiu carregat de moments inoblidables, de rialles, converses, descobertes i petites aventures que, sense adonar-nos-en, ja formen part d’aquells records que ens acompanyaran tota la vida.
Ara l’Aimar canvia d’emplaçament i jo acabo, només per uns dies, aquesta etapa de vacances amb ell, però això no és un comiat, perquè d’aquí a uns dies tornarem a coincidir i, segur que ens esperaran noves aventures per viure plegats.
Et trobaré a faltar, petitó. Trobaré a faltar les nostres estones junts, les nostres converses, les rialles i aquesta manera que tens de convertir qualsevol dia normal en una aventura.
Només vull que sàpigues que aquests dies amb tu han estat molt especials i que me’ls guardaré per sempre. I ara, encara que ens separem uns dies, ja estic esperant que tornem a coincidir per continuar acumulant aventures junts. ❤️
